Que en els meus anys la vida recomenci,

                       Sense esborrar cap cicatriu de l´esperit.

                       Oh, pare de la nit, del món i del silenci

                       Jo vull la pau – però no vull l´oblit –

                        

                         Màrius Torres

                                     1 setembre 1942 

                                      Mas Blanc

“Cartes a Mahalta” és realment una lectura recomanable. És una

història molt emotiva. Després de llegir el llibre i conèixer la relació de

Marius Torres i Mercè Figueras al Sanatori de Puig D´Olena,  queda

una sensació de tristesa però al mateix temps de tendresa i admiració.

Mercè Figueras i Màrius Torres van connectar amb facilitar durant l´estança al sanatori per tuberculosi, i malgrat les limitacions a que estaven sotmesos van saber mantenir una relació d´amistat, respecte i amor, condicionat per la situació, però verdader. Eren dues persones que s´estimaven però els va ser impossible mantenir una relació amorosa plena i assolir una vida junts. 

Malgrat tot, el temps que van passar intentant vèncer la malaltia van tenir la capacitat de relacionar-se de manera poètica i els escrits i els poemes que han quedat d´aquesta relació perduraran més enllà de les seves vides.

Crec que si Marius Torres hagués estat  conscient quan va morir, que la Mercè és salvaria i tindria un futur, tal i com va ser, hagués mor tranquil.

      

                           ET COMPARO AMB FLORS, AMIGA...

La primera vegada que et vaig veure em vas impressionar. La teva elegància, el teu capteniment  i la teva  fragància penetrant em van recordar una magnòlia, una bonica flor a qui no agrada la captivitat, ans al contrari, necessita molt d´espai per viure.

                   

                                                 

Després et vaig relacionar amb una campaneta, alegre però discreta, que creix en solitari i no vol complicacions .

  

La tercera vegada ja et vaig identificar com una craspedia, bonica flor australiana, poc coneguda però molt forta, quasi indestructible, que es conserva sempre igual, i no es destrueix fàcilment. Així ets tu, amiga, dura però assenyada i prudent.

        Per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

 Els bons moments ja ho tenen això de ser breus. O ens ho sembla, precisament perquè voldríem que no acabessin. Dels que queden a la memòria ni ha d´importants i d´altres que no ho són tant però que ens queden per sempre. 

Jo tinc un moment plaent que possiblement us farà riure i pensareu que no té cap importància però per a mi va ser la culminació d´un somni fet realitat.

Poseu-vos al cas d´una noia de disset anys,  que fa mesos que lluita per aprimar-se i després de força sacrifici ho aconsegueix  però persisteix un cert desassossec i el dilema de si ho fet prou bé, si les amigues ho notaran o si el noi que li agrada se n´adonarà. Tot plegat un bon embolic al cap.  Però un dia que aquesta noia va pel carrer li passen dos nois joves pel costat i li criden “adiós fideo”. Quina joia i quin plaer!!!, la lluita està guanyada, l´objectiu aconseguit, el cim coronat.

 Aquesta noia era jo  i el moment gloriós ha quedat a la memòria, només això, perquè el pes ha tornat.

                                        NO EM PUC ENYORAR...         

La vida aquí és diferent de la que jo estava acostumada i m´he d´anar adaptant a fets i costums que són estranys per mí però em preguntes si m´enyoro de Barcelona i t´he de respondre que no, com a mínim no del tot. Com puc sentir enyor si a Marsella tinc el mar a tocar. Aquest fet per a mí és una benedicció que m´ha salvat de sentir-me capficada per l´absència  de coses que estimo i que tenia a l´abast a la meva ciutat.

No m´enyoro perquè tinc molt proper el port, molt semblant al de Barcelona, ple d´activitat,  sorollós i cridaner, amb l´olor de sal que em transporta al meu barri. La platja és també molt semblant a la que gaudia des de casa i, al enfondrar els peus a la sorra i rebre l´onada suau del mar, tanco els ulls  i penso que no m´he mogut d´on vivia  perquè el meu relaxament  en front del mar és el mateix.

També t´he d´explicar que a Marsella la presència catalana és molt forta com queda reflectit a la novel·la d´Alexandre Dumas,  “El Comte de Montecristo”, on el protagonista Edmond Dantés  s´enamora  de la catalana Mercè Herrera. 

Actualment encara existeix la platja i el carrer “des catalans” que recorden la nostra forta petjada a la ciutat.

                                                    

                                                                                    Plage des Catalans

                                         Platja de Barcelona                                                  Platja de Marsella

                                                                                                                           
                                                                       

                          

                                                                                  

                                                                                   Port de Marsella

                        

                                                                                 Port de Barcelona

                                     
                                 UNA VISITA INESPERADA

Hola Elvira, em permets  que entri un moment a casa teva?  Estava mirant el carrer i la platja i m´ha vingut ganes de comentar amb tu la situació del nostre barri. T´has fixat com estan els carrers, i la platja? Sembla impossible, que tan bon punt faci un dia solellós i una mica calorós, el nostre barri canviï d´aquesta manera!!!  No m´explico d´on pot venir tanta gent. Sembla que perdin el seny. Tovalloles i ombrel·les encastades a la sorra,  gent corrent cap a l´aigua on quan entrin faran un xiscle per la fredor i al sortir es clavaran les pedres que els impediran  caminar amb una mínima normalitat.

Això després de l´esforç realitzat  per poder  accedir a la sorra, ja que abans d´arribar-hi hauran de sortejar molts impediments com són els bars  plens de taules, les geladeries,  les bicicletes, els patinadors, els músics, els que fan ninots de sorra,  els venedors de mocadors de platja, sabatilles, olleres de sol, cerveses, patates fregides i begudes amb alcohol combinades qui sap com i amb qui sap què. No hi  falta de res. 

Et volia proposar de sortir a la tarda però ja et pots imaginar, per experiència ho sabem, que no podrem accedir a cap autobús ni metro sense que representi una aventura i un patiment. Val més que ens quedem a casa prenent una llimonada fresca!!!


******************

                                      T´ESTIC MOLT AGRAÏDA

Tots els regals fan il·lusió però alguns et queden per sempre, i aquest que tu m´has fet sé que mai l´oblidaré. Sempre havia desitjat, i ho sabies, fer una passejada en globus per La Garrotxa i, sense esperar-m´ho, tu l´has fet possible.

El paisatge de la Garrotxa és meravellós i poder-lo gaudir  des de l´aire ha estat una experiència excepcional i especial. A la primavera quan la natura esclata i les flors s´obren amb una simfonia de colors, el viatge en globus ha estat una experiència increïble.

A partir d´ara, en les meves caminades per la Garrotxa, en veure ressorgir l´alegria de la naturalesa, pensaré, tot mirant el cel, en el dia que vaig gaudir d´una experiència mai viscuda. I a tu t´estaré agraïda eternament per aquesta aventura.

                                                   LA LLUNA I JO

Visc de cara al mar i miro sempre la lluna. Té una gran fascinació per mi.

De nit, en contrast amb foscor  del mar, la seva blancor és com un miratge. Em fa pensar. Hi parlo, li explico els meus problemes, les meves alegries i les meves il·lusions. Li explico com em sento Em tranquil·litza fer-ho.

 Entre la lluna i jo hi ha un intercanvi d´opinions i les nostres converses són llargues. Ella em mira amb la seva pàl·lida serenor i jo li corresponc amb una rialla satisfeta. No sabria acabar el dia sense tenir el meu moment d´intimitat amb la lluna i aquest fet comporta un canvi en mi. Em miro la vida d´una altra manera i fa canviar el meu caràcter. Li dono gràcies  per la serenor que m´aporta.

Crec que tinc menys  secrets amb la lluna que amb  la família. Fins i tot li he explicat algun acudit.

                                           Passaran les nits com sempre
                                           amb la seva negra foscor
                                           i cada vegada que arribi el vespre
                                           la Lluna em dirà que no tingui por.

                       PINZELLADES MUSICALS

                                                        CATALUNYA

Catalunya és música popular. La Sardana defineix el caràcter seriós i festiu d´un poble que es dona les mans per aconseguir un objectiu.

Catalunya és contrapunt.  Agermana les notes, unes amb les altres, que sonen al mateix temps.

Catalunya és harmonia que és l´art de saber combinar diferents acords.

Catalunya és Òpera.  A vegades amb un text dramàtic però amb una lluita constant i esforç comú.

Catalunya és bolero. El bolero és una peça de ball que plasma l´amor foll i també el desengany. Però uneix les parelles i comporta optimisme,  seducció  i també emoció.

                                              T´escric perquè estic contenta

T´escric perquè estic contenta i em dona la gana de  dir-t´ho i fer-ho constar per escrit.  Tu no vols tenir cap eina moderna i no vols comunicar-te  si no es per escrit, per això em veig obligada a cridar-te sobre el paper com una desesperada que avui he tingut una alegria de les que costen d´assimilar, de les que deixen petja.

L´he vist. Després de tants anys l´he tornat a veure. No sabia que hagués tornat a Barcelona. Ens hem vist i hem parlat. Primer coses banals: com estàs?, com et va la vida?, després hem aprofundit més en el passat i ens hem congratulat d´haver-nos conegut. Ha lamentat profundament la decisió que va prendre al marxar. Jo l´escoltava atentament.

Com més parlàvem  més m´anava convencent  de la necessitat d´anar  traient del calaix de la memòria el seu record tant de temps acariciat. Vam prendre una beguda  per allargar el moment i ens vam acomiadar, alegrament per part meva. Estava molt contenta i la meva gran alegria tenia un intens motiu. No sentia absolutament res. En realitat sí, sentia INDIFERÈNCIA.

                          He mirat llargament....

He mirat llargament el diari personal que et vas deixar quan te´n vas anar a París  En principi era per una temporada curta, vas prometre que passes el que passes tornaries i ho faries aviat.  A mi no em deixaries mai. Marxaves, vas dir, perquè tots dos tinguéssim un futur millor, i jo m´ho vaig creure.

Vaig veure que t´havies oblidat el diari i no el vaig llegir.  No et volia trair i pensava que quan tornessis agrairies  què hagués servat la teva intimitat.

El viatge no va resultar el què esperàvem.  A tu se´t va obrir un món nou, en una ciutat meravellosa i plena d´oportunitats i vas anar ajornant el teu retorn.  Jo, percebent el teu entusiasme, intuïa que la teva absència seria llarga. Dubtava si seguir-te a París però eren altres temps i resultava difícil.

Amb el temps, tot i sabent que era una traïció, vaig obrir el teu diari i va ser llegint-lo que vaig descobrir que allò que t´havia motivat a marxar era conèixer un món ple d´oportunitats i que la meva companyia no era una prioritat per tu en un futur que pretenies que fos nou i sense obstacles.

No he estat mai capaç d´anar a París, tenia por de trobar-t´hi. La meva vida ja és una altra, i sóc feliç, però si sabessis com envejo aquesta ciutat on vas construir la teva nova vida!!!

                
                 NO T´ENYORO GAIRE PERQUÈ PENSO MOLT EN TU

      
Aquesta setmana m´agrada el tema que hem de tractar. Es la setmana del meu aniversari, en faig una quantitat bastant important, i em ve de gust fer una repassada a les meves vivències.

 Són moltes les persones que porto al cor però tot veient el pastís, que malgrat per força m´han fet bufar, i que a aquestes alçades ja no em convé pel colesterol, la pressió i el pes, he compartit, en el meu interior, la celebració amb el meu pare.

A ell el molestaven les espelmes perquè deia que no calien i omplien de cera el pastís. Em donava pressa perquè les apagués ràpid i jo feia el orni per fer-lo empipar...i acabàvem sempre rient.

Papa, no t´enyoro gaire perquè penso molt amb tu, i enguany no ha estat una excepció. Mentre apagava les espelmes, i mentre la família aplaudia i em deien, per quedar bé, que malgrat els anys estava estupenda, jo et tenia al meu costat, et feia l´ullet i et deia, ja m´afanyo papa, no em renyis.

                                   

                                       

                                      Moment de Felicitat

M´agrada l´hivern i el fred. Em plau sortir a caminar malgrat  faci gelor i m´omple d´energia  passejar vora el mar. Em produeix sensació de pau i llibertat.  La fredor a la cara em fa sentir viva i desperta.

 Fa pocs dies vaig ser molt afortunada. Vaig sortir malgrat que el dia era rúfol i la gelor m´enrojolava les galtes.  Vaig fer el camí de sempre tot fent cap al meu lloc preferit: unes roques on el mar trenca amb fúria, fent un rugit com si estigués enfadat però que jo em prenc com una salutació.

 Amb el sol arrecerat darrera els núvols, mirar les onades i notar el fred em produïa una gran sensació de plaer i vaig pensar que només hi faltaven unes volves de neu perquè el matí fos perfecte. Vaig fer mitja volta de tornada i, de sobte, va començar a caure neu  que anava quallant a la platja i m´omplia la roba de flocs nivis. Em costa explicar el que vaig sentir. Va fer la sensació de ser un miracle. No m´ho podia creure. Fa ser un moment d´autèntica felicitat.

                  LA MARINA ÉS PRIMAVERA...

La Marina és primavera.   Desprèn llum, una claror especial i la seva presència omple l´espai on es mou amb un aire de determinació i alegria, com si la vida fos fàcil, com si ser feliç fos una obligació.

És voluntariosa i tossuda i i les seves conviccions són de pedra, impossibles de tombar.

Mirant-la he tingut sovint la sensació que, voltada de flors, és una més entre elles, una flor vermella, plena de gotes de rosada, que deixa petja al jardí on es troba. La més bonica.

                             

                                     MERCÈ 

                    RODOREDA

Llegir  Mercè Rodoreda és un plaer. Els seus relats i els seus personatges són excel·lents i el seu llenguatge és exquisit.

En el seus llibres té moltes frases importants i les seves cartes a Sales, que a classe hem conegut i analitzat,  demostren el seu caràcter i la seva personalitat reivindicativa i moltes vegades satírica i tossuda.

Si he de triar una frase de Mercè Rodoreda destaco una que crec que defineix la seva particularitat i la seva intel·ligència.

“ Escric perquè m´agrada escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor”

                                                   

                                                  

                                             JOAN   SALES

En aquesta època tan trista que ens ha tocat de viure, potser la més trista de totes les que ha conegut aquesta terra tan desgraciada, que és la nostra , res no podien fer de millor que enriquir la nostra literatura amb un seguit de novel·les de primer ordre, que el dia de demà seran mirades com tants altres monuments de la nostra llengua.

                                                             
                                                                  RODOREDA  I  SALES

                                                             

                                         

                                           ARRELS PROFUNDES

El sentiment de no poder fer coses que feien altres nenes de la meva edat, té arrels profundes en mi. Jo tenia una mare molt patidora, molt. I tot i que es desvivia per mi i no tinc cap queixa de la manera que em va cuidar, no em donava la llibertat que jo anhelava. Tampoc és que desitgés coses impossibles, simplement pretenia sortir amb les amigues a fer un volt, a berenar, a parlar de les nostres coses, i la meva mare no ho volia. Recordo que un dia va venir un circ al barri i jo tenia previst anar-hi amb les amigues,  però els pares van  decidir que al circ  m´hi portarien  ells. Jo lluny d´estar contenta vaig tenir un gran disgust. Vaig anar pel carrer com una ànima en pena, molt trista i pensant en com  s´ho devien estar passant les amigues en aquell moment. Devia tenir dotze o tretze anys i mai he pogut deixar de tenir un sentiment  de frustració en veure un circ. I tant que m´agraden!!!