Que en els meus anys la vida recomenci,

                       Sense esborrar cap cicatriu de l´esperit.

                       Oh, pare de la nit, del món i del silenci

                       Jo vull la pau – però no vull l´oblit –

                        

                         Màrius Torres

                                     1 setembre 1942 

                                      Mas Blanc

“Cartes a Mahalta” és realment una lectura recomanable. És una

història molt emotiva. Després de llegir el llibre i conèixer la relació de

Marius Torres i Mercè Figueras al Sanatori de Puig D´Olena,  queda

una sensació de tristesa però al mateix temps de tendresa i admiració.

Mercè Figueras i Màrius Torres van connectar amb facilitar durant l´estança al sanatori per tuberculosi, i malgrat les limitacions a que estaven sotmesos van saber mantenir una relació d´amistat, respecte i amor, condicionat per la situació, però verdader. Eren dues persones que s´estimaven però els va ser impossible mantenir una relació amorosa plena i assolir una vida junts. 

Malgrat tot, el temps que van passar intentant vèncer la malaltia van tenir la capacitat de relacionar-se de manera poètica i els escrits i els poemes que han quedat d´aquesta relació perduraran més enllà de les seves vides.

Crec que si Marius Torres hagués estat  conscient quan va morir, que la Mercè és salvaria i tindria un futur, tal i com va ser, hagués mor tranquil.

      

                           ET COMPARO AMB FLORS, AMIGA...

La primera vegada que et vaig veure em vas impressionar. La teva elegància, el teu capteniment  i la teva  fragància penetrant em van recordar una magnòlia, una bonica flor a qui no agrada la captivitat, ans al contrari, necessita molt d´espai per viure.

                   

                                                 

Després et vaig relacionar amb una campaneta, alegre però discreta, que creix en solitari i no vol complicacions .

  

La tercera vegada ja et vaig identificar com una craspedia, bonica flor australiana, poc coneguda però molt forta, quasi indestructible, que es conserva sempre igual, i no es destrueix fàcilment. Així ets tu, amiga, dura però assenyada i prudent.

        Per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

 Els bons moments ja ho tenen això de ser breus. O ens ho sembla, precisament perquè voldríem que no acabessin. Dels que queden a la memòria ni ha d´importants i d´altres que no ho són tant però que ens queden per sempre. 

Jo tinc un moment plaent que possiblement us farà riure i pensareu que no té cap importància però per a mi va ser la culminació d´un somni fet realitat.

Poseu-vos al cas d´una noia de disset anys,  que fa mesos que lluita per aprimar-se i després de força sacrifici ho aconsegueix  però persisteix un cert desassossec i el dilema de si ho fet prou bé, si les amigues ho notaran o si el noi que li agrada se n´adonarà. Tot plegat un bon embolic al cap.  Però un dia que aquesta noia va pel carrer li passen dos nois joves pel costat i li criden “adiós fideo”. Quina joia i quin plaer!!!, la lluita està guanyada, l´objectiu aconseguit, el cim coronat.

 Aquesta noia era jo  i el moment gloriós ha quedat a la memòria, només això, perquè el pes ha tornat.

                                        NO EM PUC ENYORAR...         

La vida aquí és diferent de la que jo estava acostumada i m´he d´anar adaptant a fets i costums que són estranys per mí però em preguntes si m´enyoro de Barcelona i t´he de respondre que no, com a mínim no del tot. Com puc sentir enyor si a Marsella tinc el mar a tocar. Aquest fet per a mí és una benedicció que m´ha salvat de sentir-me capficada per l´absència  de coses que estimo i que tenia a l´abast a la meva ciutat.

No m´enyoro perquè tinc molt proper el port, molt semblant al de Barcelona, ple d´activitat,  sorollós i cridaner, amb l´olor de sal que em transporta al meu barri. La platja és també molt semblant a la que gaudia des de casa i, al enfondrar els peus a la sorra i rebre l´onada suau del mar, tanco els ulls  i penso que no m´he mogut d´on vivia  perquè el meu relaxament  en front del mar és el mateix.

També t´he d´explicar que a Marsella la presència catalana és molt forta com queda reflectit a la novel·la d´Alexandre Dumas,  “El Comte de Montecristo”, on el protagonista Edmond Dantés  s´enamora  de la catalana Mercè Herrera. 

Actualment encara existeix la platja i el carrer “des catalans” que recorden la nostra forta petjada a la ciutat.

                                                    

                                                                                    Plage des Catalans

                                         Platja de Barcelona                                                  Platja de Marsella

                                                                                                                           
                                                                       

                          

                                                                                  

                                                                                   Port de Marsella

                        

                                                                                 Port de Barcelona