Per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

 Els bons moments ja ho tenen això de ser breus. O ens ho sembla, precisament perquè voldríem que no acabessin. Dels que queden a la memòria ni ha d´importants i d´altres que no ho són tant però que ens queden per sempre. 

Jo tinc un moment plaent que possiblement us farà riure i pensareu que no té cap importància però per a mi va ser la culminació d´un somni fet realitat.

Poseu-vos al cas d´una noia de disset anys,  que fa mesos que lluita per aprimar-se i després de força sacrifici ho aconsegueix  però persisteix un cert desassossec i el dilema de si ho fet prou bé, si les amigues ho notaran o si el noi que li agrada se n´adonarà. Tot plegat un bon embolic al cap.  Però un dia que aquesta noia va pel carrer li passen dos nois joves pel costat i li criden “adiós fideo”. Quina joia i quin plaer!!!, la lluita està guanyada, l´objectiu aconseguit, el cim coronat.

 Aquesta noia era jo  i el moment gloriós ha quedat a la memòria, només això, perquè el pes ha tornat.