TOTHOM VOL SER JOVE...

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l´edat en què ja hem après....que la vida és com un llibre en blanc  que comencem a escriure amb innocència  i pensant que l´omplirem de fets meravellosos i a mida que avança l´anem farcint d´il·lusions, d´esdeveniments bonics, interessants, i també d´altres decebedors.

Pel camí ens han acompanyat persones que hem estimat i estimem, que han omplert la nostra vida i han estat motiu de felicitat. Algunes ja han marxat deixant-nos un vuit que no podrem omplir de nou.

Però ens queda el record del que hem viscut, de qui ens ha fet costat en aquesta aventura curulla d´experiències i sobre tot ens queda la saviesa que ens aporta l´edat, el saber que res no és fàcil, que hem  lluitat per aconseguir viure amb dignitat i ara podem mirar la vida  amb una mirada serena i tranquil.la i esperar un futur plàcid, amb  la seguretat que dóna l´experiència  i, si pot ser, sense sobresalts.

                                                             
                                                                     FLOR D´ESCUMA     


                                                     

Sóc una flor singular. Al principi de la creació no existia. Em vaig formar pel  “desig d´existir”.

No hi ha res més bonic que el mar. Forma part de la vida i sense ell no viuríem. Es immens, colpidor i quan avança i impacta amb les roques, projecta una col·lisió  tan brutal que l´aigua del mar espurneja i es revela  amb  força contra les pedres, com si els hi  volguessin fer mal però després de l´impacte  es retira suaument com si les acaronés.

Jo sóc part d´aquesta escuma. Sóc blanca, quasi transparent, gran o petita segons la força de l´impacte. El meu nom és, naturalment “flor d´escuma” , no en podia ser d´altre. Els dies que el mar està encalmat jo estic amagada i amb tensió, esperant el moment de tornar a ressorgir de les onades i fruir de la sensació de bellesa i llibertat, d´aire i sol.

                                            

                                                              

                                                     GESSAMÍ 

                                           De Jacint Verdaguer

                                         

                                                     A l´ombra d´un gessamí                

                                                     mirava un matí

                                                     l´estel de l´albada;

                                                     cada flor era un estel,

                                                     i el verd cobrecel  

                                                     era una estrellada

Em confesso plenament enamorada de la poesia de Jacint Verdaguer. La seva sensibilitat, realitat i senzillesa em commouen d´una manera especial. Potser perquè  tinc arrels de les terres que el van veure néixer, que  tant  va estimar i que amb  tanta precisió i sublimessa  va saber  descriure en les seves belles poesies.

Dels poemes del jardí verdaguerià de Pere Gurgí he escollit la descripció que en fa del gessamí, perquè em transporta a l´ombra d´aquesta planta de flors boniques i delicades, enrondada  pels seus pètals estrellats i percebo la flaire d´aquesta meravella de la natura, tan delicada i bonica.

Em commou la subtilesa amb què, en poques paraules, em retorna a un passat què vaig gaudir d´aquesta sensació tan plaent.

                                             
                                                                     
                                            Records i actualitat

               Penso moltes vegades en el lloc on vaig néixer i créixer hi ho veig lluny. Em preocupa que arribi un moment que no ho recordi amb claredat. Era un pis petit. Molt petit i molt senzill.  Hi vaig néixer i hi vaig viure fins que em vaig casar. Recordo que la meva mare havia de ventar el foc de carbó amb un ventall. Era un habitatge modest però des del balcó es veia el mar i això era un privilegi.

  La mare en  tenia molta cura del seu "piset". Feia goig, o així ho recordo, i..... m´hi trobava tan bé!!!.  Jo n´estava molt orgullosa. Guardava  els llibres en un moble que el que el meu pare havia fet amb una caixa de fusta i que a mi em semblava meravellós, el moble i el pare. Hi vaig ser feliç i ho recordo amb nostàlgia.
 Tot això ja està passat. Només són pensaments que em venen de tant en tant.

                                                                                                                   
 Ara estic capficada. A casa tenim un balcó molt florit, ple de geranis, i enguany tenen pugons i s´estan morint tots.   El meu marit està molt disgustat, les flors són la seva distracció i hi dedica moltes hores. Estic pensant en comprar-ne de nous però ell és tossut i voldrà fer reviure els que estan malalts. Que faci, que així es distreu

                                                                                                                                         

                                                                                                                              

                                             

                                                

                                  Records d´infantesa

Vaig néixer a Barcelona, més exactament a la Barceloneta. Barri característic per diversos motius però que ha esdevingut històricament important. Sempre m´ha agradat viure prop del mar, que és sempre sorprenent i relaxant. Recrear-se amb la visió d´una sortida o una posta de sol és un plaer pels sentits.

La Barceloneta té una platja gran. Les tardes que hi passava  amb el meu pare, en les que gaudia del mar, el sol i la sorra les recordo amb nostàlgia. Es una remembrança que mai quedarà a l´oblit

                                              

                                              

A més d´aquest record molt agradable m´ha quedat per sempre la visió d´una part del barri, a la mateixa platja, que es volia considerar allunyat, però que era a tocar : el Somorrostro.

Era un lloc que mai m´havien deixat trepitjar.  Era un món a part, de gent amb molt pocs recursos, davant  del qual la gent del barri preferia passar de puntetes o més bé de llarg. Jo tampoc en volia saber res.

Però amb el temps he comprés que allà hi havia una bona colla de nens i nenes, petits com jo,  que es mereixien gaudir  d´una vida millor.

De la meva infantesa em queda una sensació agradable pel gaudi de les tardes de sol, sorra i mar, i un regust desagradable per no haver comprès la necessitat d´estimació que patien els nens que malvivien al Somorrostro.

                                                 

                                                   

                    

                              Molt  pocs metres de platja separen les dues fotografies.

                                                       

              

                                                                     
                                                                        

                                             PREOCUPACIÓ 
                                                (dissimulada )

Era una nena de nou anys i vaig fer la primera comunió. La meva mare es va esforçar en què fes molt  goig: vestit blanc, sabates noves, i tot el que calia perquè gaudís  d´un dia meravellós, com així va ser. En tinc un gran record. Però...les meves sabates noves van quedar destrossades, no sé ben bé per quin motiu, però sé que la mare es va disgustar molt. Es veu que eren cares.

Al meu barri, el dia de Corpus, es feia una processó molt característica en la que participaven  els nens i nenes  que havien fet la comunió aquell mateix any i hi  tenien una participació especial per aquest fet.

Jo contenta, presumia amb el meu vestit de comunió, i amb sabates noves.  Déu meu, quin mal!!! A mitja processó ja no aguantava més, tenia dues formoses llagues als peus i  vaig anar xafant les sabates del darrera perquè no em fessin tant de mal.

Ja us podeu imaginar que acompanyant el meu dolorós sofriment de mal de peus, el meu cap anava barrinant  què passaria quan arribés a casa, amb les sabates altra vegada destrossades sense possibilitat de recuperació. Vaig patir tota la processó pel greu que em sabia donar aquest disgust a la meva mare.

Tenia dos mals: el de peus i la preocupació que no em deixava gaudir de la festa. Però quan vaig passar per davant de la família  jo anava somrient.

                                                     
                                                       
                                                                 NO ESTIC GUILLADA

Veig que no t´ha convençut el meu raonament i ho lamento. Sempre he tingut la il·lusió  d´escriure un llibre.

Fa algun temps que aquest desig s´ha incrementat i s´ha convertit en un anhel difícil d´ignorar. Ara en tinc l´oportunitat i penso començar a intentar fer realitat aquest somni.

I ara tu em dius què no havent-me arriscat a fer-ho quan era jove, estic guillada per intentar-ho a la meva edat!!!

Abans no ho he pogut fer per raons familiars, que tu, sent el meu amic, sobradament coneixes. Em sembla un cop baix la teva actitud de no donar-me suport en aquesta aventura que vull començar. Doncs, no em disgustaré amb tu però tampoc em faré enrere i lluitaré per aconseguir el meu propòsit, i és més, et dedicaré el meu llibre un cop escrit.

                              

                                                                              DIDALS

 La col·lecció de didals és segurament una de les que més seguidors deu tenir, si tenim en compte la quantitat de pobles que tenen el seu propi didal turístic i, si en tenen, segurament és  perquè la gent els compra i els col·lecciona.

         

  Però algú es pot preguntar: i això dels didals quan va començar? Per contestar-ho cal dir que l´invent de les agulles de cosir és el que va determinar l´invent dels didals, fet que fa que el seu orígen es perdi en el temps. Hem de tenir en compte que s´ha trobat didals a l´interior de tombes egípcies. A l´edat mitjana la fabricació de didals va donar forma al gremi dels didalers, dels quals trobem referències escrites a Nuremberg l´any 1.380 .                       

    

           
           
           

                                                       

                                 Un record que no s´esborra  fàcilment

Sóc col·leccionista de didals. És una recopilació de peces delicades que m´agrada. És fàcil
d´aconseguir i no ocupa gaire lloc. Tinc didals de quasi totes les parts del món. Alguns he tingut la sort de poder-los comprar jo i altres me´ls han regalat familiars i amics.

En el meu primer viatge a Venècia vaig visitar l´illa de Murano, on vaig comprar un magnífic didal de cristall amb unes petites incrustacions d´or, bonic  i molt car.. El REI dels didals!!!. Era la peça principal de la col·lecció i estava a lloc preferent del meu preuat mostrari.

A més de col·leccionista sóc àvia. Tinc una néta que ara té 17 anys,  però abans va ser petita, maca i llesta. La REINA de les nétes (encara ho és), i aquesta nena petita i maca a qui vaig ensenyar la meva col·lecció davant la seva curiositat, va decidir que aquell didal era el més bonic i tot estirant la seva maneta, ras, la peça trencada.

No puc guardar rancúnia a una néta que em dóna moltes satisfaccions però encara penso en el mal moment què li vaig ensenyar i deixar tocar els meus preuats didals. Aquella trencadissa va ser dolorosa .

Sóc col·leccionista de didals.

                                                 
                                                     
                                                          No s´ha de perdre mai l´esperança


Tenia pena, molta. En entrar a casa tot va ser buidor i sentiment de culpa. No tenia prou motiu per sentir-me´n de culpable però no podia despendre´m d´aquella sensació.

Havia deixat el meu germà a l´Hospital. Estava greu, els metges havien estat clars i no m´havien amagat que la situació era delicada. Hi havia la possibilitat que no tornés a caminar. Em sentia culpable perquè havia viatjat sol i m´havia demanat que l´acompanyés. Jo no podia. Va tenir un accident.

Vaig estar molts dies amb ell sense moure´m de l´hospital i quan ja havia recuperat el coneixement vaig  tornar a casa...sola. Ell trigaria a tornar.

Vaig entrar a la seva habitació i allà hi havia la seva guitarra. Era nova, o ho semblava, perquè ell la cuidava molt. Llavors vaig pensar que passes el que passes, potser per aquest camí, el de la música, podria fer-li retornar la il·lusió que de moment semblava haver perdut però que amb el temps, sens dubte, recuperaria.

                     CARTES AMB ESTRATÈGIA LITERÀRIA

                                                                                 (Inici)




Inicio aquest curs de literatura amb molta il·lusió.  Després d´uns anys sense assistir a  l´ Escola de la Dona m´hi reincorporo enguany amb el curs " Cartes amb estratègia literària" amb la volguda Dolors Vinyoles. La seva presència ja és garantia que aprendrem molt i ens ho passarem molt bé.

Tinc també la sort de compartir la classe amb companys i companyes molt animats i compromesos a fer-ho molt bé.

Estic segura que serà un curs inoblidable i, entre tots i totes farem uns treballs molt acurats, i la Dolors estarà orgullosa de nosaltres.

.