Records i actualitat

               Penso moltes vegades en el lloc on vaig néixer i créixer hi ho veig lluny. Em preocupa que arribi un moment que no ho recordi amb claredat. Era un pis petit. Molt petit i molt senzill.  Hi vaig néixer i hi vaig viure fins que em vaig casar. Recordo que la meva mare havia de ventar el foc de carbó amb un ventall. Era un habitatge modest però des del balcó es veia el mar i això era un privilegi.

  La mare en  tenia molta cura del seu "piset". Feia goig, o així ho recordo, i..... m´hi trobava tan bé!!!.  Jo n´estava molt orgullosa. Guardava  els llibres en un moble que el que el meu pare havia fet amb una caixa de fusta i que a mi em semblava meravellós, el moble i el pare. Hi vaig ser feliç i ho recordo amb nostàlgia.
 Tot això ja està passat. Només són pensaments que em venen de tant en tant.

                                                                                                                   
 Ara estic capficada. A casa tenim un balcó molt florit, ple de geranis, i enguany tenen pugons i s´estan morint tots.   El meu marit està molt disgustat, les flors són la seva distracció i hi dedica moltes hores. Estic pensant en comprar-ne de nous però ell és tossut i voldrà fer reviure els que estan malalts. Que faci, que així es distreu

                                                                                                                                         

                                                                                                                              

                                             

                                                

                                  Records d´infantesa

Vaig néixer a Barcelona, més exactament a la Barceloneta. Barri característic per diversos motius però que ha esdevingut històricament important. Sempre m´ha agradat viure prop del mar, que és sempre sorprenent i relaxant. Recrear-se amb la visió d´una sortida o una posta de sol és un plaer pels sentits.

La Barceloneta té una platja gran. Les tardes que hi passava  amb el meu pare, en les que gaudia del mar, el sol i la sorra les recordo amb nostàlgia. Es una remembrança que mai quedarà a l´oblit

                                              

                                              

A més d´aquest record molt agradable m´ha quedat per sempre la visió d´una part del barri, a la mateixa platja, que es volia considerar allunyat, però que era a tocar : el Somorrostro.

Era un lloc que mai m´havien deixat trepitjar.  Era un món a part, de gent amb molt pocs recursos, davant  del qual la gent del barri preferia passar de puntetes o més bé de llarg. Jo tampoc en volia saber res.

Però amb el temps he comprés que allà hi havia una bona colla de nens i nenes, petits com jo,  que es mereixien gaudir  d´una vida millor.

De la meva infantesa em queda una sensació agradable pel gaudi de les tardes de sol, sorra i mar, i un regust desagradable per no haver comprès la necessitat d´estimació que patien els nens que malvivien al Somorrostro.

                                                 

                                                   

                    

                              Molt  pocs metres de platja separen les dues fotografies.

                                                       

              

                                                                     
                                                                        

                                             PREOCUPACIÓ 
                                                (dissimulada )

Era una nena de nou anys i vaig fer la primera comunió. La meva mare es va esforçar en què fes molt  goig: vestit blanc, sabates noves, i tot el que calia perquè gaudís  d´un dia meravellós, com així va ser. En tinc un gran record. Però...les meves sabates noves van quedar destrossades, no sé ben bé per quin motiu, però sé que la mare es va disgustar molt. Es veu que eren cares.

Al meu barri, el dia de Corpus, es feia una processó molt característica en la que participaven  els nens i nenes  que havien fet la comunió aquell mateix any i hi  tenien una participació especial per aquest fet.

Jo contenta, presumia amb el meu vestit de comunió, i amb sabates noves.  Déu meu, quin mal!!! A mitja processó ja no aguantava més, tenia dues formoses llagues als peus i  vaig anar xafant les sabates del darrera perquè no em fessin tant de mal.

Ja us podeu imaginar que acompanyant el meu dolorós sofriment de mal de peus, el meu cap anava barrinant  què passaria quan arribés a casa, amb les sabates altra vegada destrossades sense possibilitat de recuperació. Vaig patir tota la processó pel greu que em sabia donar aquest disgust a la meva mare.

Tenia dos mals: el de peus i la preocupació que no em deixava gaudir de la festa. Però quan vaig passar per davant de la família  jo anava somrient.