NO EM PUC ENYORAR...
La vida aquí
és diferent de la que jo estava acostumada i m´he d´anar adaptant a fets i
costums que són estranys per mí però em preguntes si m´enyoro de Barcelona i
t´he de respondre que no, com a mínim no del tot. Com puc sentir enyor si a
Marsella tinc el mar a tocar. Aquest fet per a mí és una benedicció que m´ha salvat de sentir-me capficada per l´absència de coses que estimo i que tenia a l´abast
a la meva ciutat.
No m´enyoro perquè tinc molt proper el port, molt
semblant al de Barcelona, ple d´activitat, sorollós i cridaner, amb l´olor de sal que em
transporta al meu barri. La platja és també molt semblant a la que gaudia des
de casa i, al enfondrar els peus a la sorra i rebre l´onada suau del mar, tanco els ulls i penso que no m´he mogut d´on vivia perquè el meu relaxament en front del mar és el mateix.
També t´he d´explicar que a Marsella la
presència catalana és molt forta com queda reflectit a la novel·la d´Alexandre
Dumas, “El Comte de Montecristo”, on el protagonista Edmond Dantés s´enamora de la catalana Mercè Herrera.
Actualment encara existeix la platja i el
carrer “des catalans” que recorden la nostra forta petjada a la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada