TOTHOM VOL SER JOVE...

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l´edat en què ja hem après....que la vida és com un llibre en blanc  que comencem a escriure amb innocència  i pensant que l´omplirem de fets meravellosos i a mida que avança l´anem farcint d´il·lusions, d´esdeveniments bonics, interessants, i també d´altres decebedors.

Pel camí ens han acompanyat persones que hem estimat i estimem, que han omplert la nostra vida i han estat motiu de felicitat. Algunes ja han marxat deixant-nos un vuit que no podrem omplir de nou.

Però ens queda el record del que hem viscut, de qui ens ha fet costat en aquesta aventura curulla d´experiències i sobre tot ens queda la saviesa que ens aporta l´edat, el saber que res no és fàcil, que hem  lluitat per aconseguir viure amb dignitat i ara podem mirar la vida  amb una mirada serena i tranquil.la i esperar un futur plàcid, amb  la seguretat que dóna l´experiència  i, si pot ser, sense sobresalts.

                                                             
                                                                     FLOR D´ESCUMA     


                                                     

Sóc una flor singular. Al principi de la creació no existia. Em vaig formar pel  “desig d´existir”.

No hi ha res més bonic que el mar. Forma part de la vida i sense ell no viuríem. Es immens, colpidor i quan avança i impacta amb les roques, projecta una col·lisió  tan brutal que l´aigua del mar espurneja i es revela  amb  força contra les pedres, com si els hi  volguessin fer mal però després de l´impacte  es retira suaument com si les acaronés.

Jo sóc part d´aquesta escuma. Sóc blanca, quasi transparent, gran o petita segons la força de l´impacte. El meu nom és, naturalment “flor d´escuma” , no en podia ser d´altre. Els dies que el mar està encalmat jo estic amagada i amb tensió, esperant el moment de tornar a ressorgir de les onades i fruir de la sensació de bellesa i llibertat, d´aire i sol.

                                            

                                                              

                                                     GESSAMÍ 

                                           De Jacint Verdaguer

                                         

                                                     A l´ombra d´un gessamí                

                                                     mirava un matí

                                                     l´estel de l´albada;

                                                     cada flor era un estel,

                                                     i el verd cobrecel  

                                                     era una estrellada

Em confesso plenament enamorada de la poesia de Jacint Verdaguer. La seva sensibilitat, realitat i senzillesa em commouen d´una manera especial. Potser perquè  tinc arrels de les terres que el van veure néixer, que  tant  va estimar i que amb  tanta precisió i sublimessa  va saber  descriure en les seves belles poesies.

Dels poemes del jardí verdaguerià de Pere Gurgí he escollit la descripció que en fa del gessamí, perquè em transporta a l´ombra d´aquesta planta de flors boniques i delicades, enrondada  pels seus pètals estrellats i percebo la flaire d´aquesta meravella de la natura, tan delicada i bonica.

Em commou la subtilesa amb què, en poques paraules, em retorna a un passat què vaig gaudir d´aquesta sensació tan plaent.