No s´ha de perdre mai l´esperança


Tenia pena, molta. En entrar a casa tot va ser buidor i sentiment de culpa. No tenia prou motiu per sentir-me´n de culpable però no podia despendre´m d´aquella sensació.

Havia deixat el meu germà a l´Hospital. Estava greu, els metges havien estat clars i no m´havien amagat que la situació era delicada. Hi havia la possibilitat que no tornés a caminar. Em sentia culpable perquè havia viatjat sol i m´havia demanat que l´acompanyés. Jo no podia. Va tenir un accident.

Vaig estar molts dies amb ell sense moure´m de l´hospital i quan ja havia recuperat el coneixement vaig  tornar a casa...sola. Ell trigaria a tornar.

Vaig entrar a la seva habitació i allà hi havia la seva guitarra. Era nova, o ho semblava, perquè ell la cuidava molt. Llavors vaig pensar que passes el que passes, potser per aquest camí, el de la música, podria fer-li retornar la il·lusió que de moment semblava haver perdut però que amb el temps, sens dubte, recuperaria.