PREOCUPACIÓ 
                                                (dissimulada )

Era una nena de nou anys i vaig fer la primera comunió. La meva mare es va esforçar en què fes molt  goig: vestit blanc, sabates noves, i tot el que calia perquè gaudís  d´un dia meravellós, com així va ser. En tinc un gran record. Però...les meves sabates noves van quedar destrossades, no sé ben bé per quin motiu, però sé que la mare es va disgustar molt. Es veu que eren cares.

Al meu barri, el dia de Corpus, es feia una processó molt característica en la que participaven  els nens i nenes  que havien fet la comunió aquell mateix any i hi  tenien una participació especial per aquest fet.

Jo contenta, presumia amb el meu vestit de comunió, i amb sabates noves.  Déu meu, quin mal!!! A mitja processó ja no aguantava més, tenia dues formoses llagues als peus i  vaig anar xafant les sabates del darrera perquè no em fessin tant de mal.

Ja us podeu imaginar que acompanyant el meu dolorós sofriment de mal de peus, el meu cap anava barrinant  què passaria quan arribés a casa, amb les sabates altra vegada destrossades sense possibilitat de recuperació. Vaig patir tota la processó pel greu que em sabia donar aquest disgust a la meva mare.

Tenia dos mals: el de peus i la preocupació que no em deixava gaudir de la festa. Però quan vaig passar per davant de la família  jo anava somrient.